La nit que vaig quedar amb ell

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Enfadada

El primer cop que van parlar-me de’n Dorian vaig quedar-ne plenament enamorada. Vaig pensar que havia de quedar amb ell aquella mateixa nit, i així va ser.

Un cop al llit i entre les meves mans no vam durar més de mitja hora junts… Si l’Oscar no fos homosexual, amb menys elògis segurament me l’hagués pogut empassar sencer.

 

Un record de Krahn

moixa

Ja feia temps que volia escriure un post sobre Krahn. I quan dic temps, em refereixo a un o dos anys. En realitat tenia escrit l’inici d’un post que vaig deixar oblidat pensant que no interessaria a ningú. Però com que el temps fa que una ignori les crítiques sobre el què faig o deixo de fer, aquí va:

No recordo exactament el primer dia que vaig tenir a les meves mans una il·lustració de Krahn. L’únic que sé del cert és que era a les pàgines del suplement de diumenge de la Vanguarda, i que jo deuria ser molt i molt petita. LLavors, també era fan de Quino (creador de la Mafalda) i tenia pocs anys per entendre-hi res. Això sí,  Krahn sempre va anar per davant de la resta. Potser només hi veia dibuixos i això era suficient per entretenir-me tardes senceres d’estiu, remenant la pila enorme d’il·lustracions de Krahn que el meu pare retallava cada diumenge i guardava a les golfes.

No sé per quin motiu a casa vam deixar de comprar el diari diumenge. Això va fer que quan veia un Magazine en un bar se m’encenia un somriure i corria a agafar-lo per obrir-lo per les últimes pàgines, allà on es troba la il·lustració.

El dibuixant va morir la setmana passada i el pròxim diumenge es publicarà la última pàgina que va dibuixar per la Vanguardia. Per cutre que quedi, crec que aquesta pàgina es mereixerà un lloc a l’habitació. Admiro algú que pugui explicar tantes coses en 4 vinyetes, però sobretot, algú que per uns moments em feia desconnectar de qualsevol situació arrancant-me un somriure.

 

 

Si la candelera riu… la menxu plora!


trista
 
Si la candelera riu… la menxu plora!
 
Ja estem en aquella època d’any que no puc suportar! Quan comença a arribar el fred penso: "Va, que d’aquí no res arriba nadal!". Quan ha passat nadal penso: "D’aquí res cap d’any", i quan ja hem celebrat l’any nou penso: "Encara queda reis!". Però i després de reis què? Després de reis… RES!

És més, aquest any tinc més fred que mai! Penso que cada vegada tolero més la calor, però em passa el contrari amb el fred. Tinc les espatlles totalment adolorides d’anar encongida com unaiaiona. I el pitjor és que encara queden 2 mesos abans no arribi del tot la calor!

Tot i així, aquest any he descobert un petit invent pels moments que estic més apurada. Es diu, "patata caliente". *deixo uns petits moments per malpensar*. Això és el que he trobat per internet més s’hi assembla. Es tracta d’una bosseta (amb una patata dibuixada, d’aquí el nom) plena de líquid que, al doblegar un ferret que té a dins, fa que aquest líquid s’escalfi fins a 50º i l’escalfor duri uns 30min aprox. Un cop utilitzat si es fa bullir torna al seu estat inicial, així que es pot reutilitzar les vegades que es vulgui. Ho vaig comprar a les botigues Natura per 2,95€. Ho recomano a totes les persones tan fredoliques com jo!

 

Trinca – Guaita què fan ara!

puntets

Quan era petita era una fan incondicional de la Trinca. Sí, era. Recordo perfectament que em posava un vestidet rosa, agafava el vinil de “Festa Major” o “Tots som pops” (que, per cert, aquests discs tenen 15 anys més que jo) i em posava a ballar. Dec haver-los escoltat un centenar de vegades!

La Trinca va deixar d’agradar-me fa uns dies quan a TV3 va començar un programa setmanal per buscar els dobles de la trinca en versió jove.

El programa consiteix en el següent: Un noi interpreta una cançó de la Trinca mentre els tres trincos asseguts en trons observen l’espectacle. Després, el jurat format per dues petardes, la Lloll i la Carme Conesa, més una santa-petarda-pija (la qual no se qui és, no sé d’on ha sortit, ni m’interessa) decideixen si el noi que acaba de cantar passa a la final. Això sí, sense tenir en compte la opinió dels components de la Trinca. Què hi pinten aquestes petardes quan, en realitat, a qui ho hauria de decidir és la Trinca?

Cal dir que el “guapo” (que personalment de guapo no té res) i el “ros” són els directors de Gestmusic. Una productora encarregada produir programes tant brillants (ehem…) com Operación Triunfo, La tribu, Mira quien baila i per descomptat: Tu sí que vales. Aquest últim programa, durant els pocs minuts que l’he pogut aguantar, he entès que una persona surt en un escenari i per cada 5 minuts que aquesta actua el jurat n’està 15 fent l’idiota creient que fa gràcia…

Potser també recordareu el “guapo” en els càstings d’Operación Triunfo deixant verds als participants. Doncs bé, suposo que a aquest, faltat de fama i carinyu, no se li ha acudit res més que crear la versió catalana del “Tu sí que vales” canviant-li el nom a “Buscant la Trinca”. És més, quin criteri segueixen per seleccionar qui passa a la final? L’últim dia vaig veure que agafaven a un home de 40 anys i en descartaven a un de 20 amb el doble de gràcia que el de 40. No es tracta de buscar dobles joves? Penso que acaben agafant (com a agraïment) els qui més joc els han donat a l’hora d’explaiar-se i exhibir-se: A les petardes l’escot, i als trincos la seva pedanteria (el qual descarto el de la barba).

Comenteu a favor o en contra, però aquest programa ha distorsionat molt el record que tenia de la Trinca.

Qui ho hauria de dir!

emocionada

Quan fa vuit anys vaig començar a aprendre Flash per mi mateixa, simplement com a entreteniment, poc em pensava que a la llarga em serviria per participar en un munt de projectes interessants: Animacions per a festes majors, webs de programes de radio els quals escoltava cada dia, banners de pel·lícules, mini-jocs que inesperadament apareixien anunciats al diari…

Ahir dissabte van presentar a l’Ajuntament de Berga un projecte del qual estic molt contenta d’haver-hi participat en bona part amb la programació flash. Es tracta d’una web que recopila un munt d’enregistraments sonors captant moments produïts durant la Patum. Em fascina veure la l’admiració que tenen els berguedans per aquesta festa!


http://sonsdepatum.cat

 

 

Tinc poders!


emocionada

Penso que podria haver estat un personatge de la serie herois. Sí, tinc un poder! Bé, de fet és un poder força inútil.

Es tracta de fer sonar a la radio la cançó que jo vulgui. Us poso en
mode d’exemple les frases sigüentes (i basades en fets reals):

1 – Em llevo amb una cançó al cap de la qual no en recordo ni el nom ni l’autor.
Penso: Posaré la radio, a veure si sona i diuen de qui és.
Resultat:Now it’s Istanbul, not Constantinople ♫  …acabem d’escoltar Istambul dels They might be giants.

2 – Gravo al pen-drive una carpeta de mp3 per escoltar a la radio cotxe, però de totes les
cançons, la que em venia més de gust escoltar se sent tallada…

Penso: Potser l’estaran posant a la radio. Crec que encara puc pillar l’emisora des d’aquí…
Resultat: Feia 5 segons que la cançó havia començat: Here I’m dancing on the ground

3 – Estic a casa treballant i recordo una cançó que vaig sentir fa dos dies a rac105.
Penso: La buscaré al youtube per escoltar-la de fons. Ehm… estaré tan
de xorra que la posaran a rac105tv? Va, engego la tele un moment.
 Resultat: El videoclip comença a reproduir-se en aquell mateix moment: La reina de los maaares ♫

Confesseu! Quin poder teniu vosaltres?

Donar sang. Tot un repte!

feliç

En posts anteriors ja he comentat que m’agraden els anàlisis de sang, les vacunes i tot el què estigui relacionat amb agulles (mèdiques, és clar).

Quan era petita, i amb la suficient edat per haver tastat les vacunes i els anàlisis, el meu repte era donar sang. Abans però, havia de d’aconseguir dos objectius:

1) Tenir més de 18 anys
2) Pesar més de 50 kg.

Un cop complert el primer objectiu va costar arribar al segon, però ara que amb l’edat estic guanyant diàmetre, fa un any em vaig presentar al banc de sang tota il·lusionada. La meva decepció va arribar al moment que em van dir: “Ui, tens anèmia… et falta ferro”.

Durant mig any vaig alimentar-me de fetge, vedella, marisc… Quina vidorra! Fins que vaig tornar-ho a provar a Solsona. Allà hi ha fama que a la ITV sempre et deixen passar, així que no podia ser menys… Realment, vaig aconseguir-ho! I a més a més em van donar llavors per a trèbols de quatre fulles, menjar, sucs…

Aquest migdia m’han trucat del banc de sang dient que els falten donants, i que hi vagi tan aviat que pugui. Quina emoció!

Foto celebrant la victòria, aprofitant que em van dir que mantingués el braç enlaire.

 

Algú coneix alguna acadèmia de ball on facin classes de funky o hip-hop?

 
sorpresa
 
Algú coneix alguna acadèmia de ball on facin classes de funky o hip-hop?
 
Als 6 anys vaig començar amb ballet, cosa que va durar poc ja que fer de gallina o pastoreta als festivals de fi de curs no m’anava gaire… Ei, però vaig treure un 9 als exàmens de la Royal Academy of Dance de Londres! Després vaig seguir amb el funky fins als 21 anys, i finalment vaig acabar amb hip-hop..

Després de 18 anys ballant, aquest ha estat el primer any que al que no m’he dedicat a cap tipus de dansa. I HO TROBO MOLT A FALTAR!!!

A ser possible, m’agradaria trobar una acadèmia responsable, i potser demano massa, però també voldria que la classe no estigues infectada de nenes de 14 anys fanàtiques de Fama a Bailar.

I res mes. Us deixo amb un vídeo (ja penjat anteriorment) de l’últim any de Hiphop. Sóc la que puja última, quan duia els cabells llargs, snif snif…

 

 

No penso tornar al Pans&Company

 puntets

No és el primer cop que vaig al Pans&Company i penso que
m’estan timant… Per començar, un menú d’entrepà, patates i beguda passa dels 7€ (no ens ho
podem permitir!).

Fa uns dies, en un Pans&Company vaig veure-hi anunciat un entrepà
que feia molt bona pinta: Amb un bon gruix de salsa, una capa enorme de bacon,
ceba, botifarra, i uns talls de carbassó gegants. A més a més, l’entrepà es
deia: Mitnífic, així que vaig demanar-lo pensant que la semblança amb el nom
“magnífic” seria per algo!

Podria fer una llarga explicació sobre la sensació
d’indignació al rebre un entrepa sec que amb prou feines arribava als dos dits d’alçada,
però prefereixo que ho jutgeu vosaltres mateixos. Em va quedar clar que no hi
tornaria mai més.

Cliqueu sobre les imatges per fer-les grans.