La propaganda electoral de Barcelona a TV3 és excessiva

Enfadada

Estic farta de
veure com TV3 es pensa que Barcelona i Catalunya són el mateix. Quina
importància tenen per a mi les eleccions d’una ciutat que no és la meva?

 Oi que Catalonia is not Spain? Doncs que
s’apliquin el mateix entre Barcelona i Catalunya, hombre!

Conec poca gent a qui li agradi tant la política com per empassar-se un
debat o una entrevista política de cap a peus. Per tant, ja que tenim 4 canals relacionats
amb TV3, cal que modifiquin l’horari de programes com Crackòvia o l’Apm per un
espai polític? Doncs pel què es veu, la broma durarà tota la setmana.

Per no parlar de la
durada dels anuncis! Si no en teníem suficient amb la publicitat que ens ofereix una televisió
pública, només ens faltaven els 5 minuts adicionals d’espais electorals. Es necessari,
sabent que dies abans de les eleccions tots els alcaldables són iguals d’empalagosos?

Ja en tinc prou amb
els polítics de la meva ciutat, que a més a més he de topar-me amb els de Barcelona. Si
us plau, apreneu-ho d’una vegada: Barcelona is not Catalonia!

Els homes amb camisa rosa em fan mal als ulls

 

sorpresa

Quan passa alguna cosa inquetant acostumo a dir: “Hay un error en la
matriz!
”. I fa temps que ho repeteixo quan veig un home amb una camisa rosa.

D’acord, no hi entenc en moda. Però un home, el típic “macho ibérico”, amb
camisa rosa no te cap mena de credibilitat! Si fos fúcsia encara… però
acostumen a ser camises de rosa pàlid-fifilongui.

Sona molt sexista, i de la mateixa manera que hi ha nens que els agrada
jugar a cuinetes (i acaben sent grans cuiners), els homes també poden portar
camises roses. Va haver-hi un moment que, per estrany que semblés, les dones es
van posar pantalons.

Però no ens enganyem, sóc la
única a qui li fa molt mal d’ulls?

Reedito: Molts homes m’han comentat que les dones vestides de color rosa també fan mal d’ulls. És cert, però penseu que a nosaltres, quan naixem de seguida ens posen un vestidet rosa, ens pinten l’habitació rosa, ens regalen nines de color rosa… És normal que de tant en tant caiguem en l’error de posar-nos roba d’aquest color asossiat al gènere femení.

El primer cop que he anat a un Casino

 

xD

Fa temps em van ensenyar
a jugar a la típica ruleta de casino a nivell casolà. És molt fàcil i divertit jugar
amb fitxes de plàstic entre amics, però sempre havia volgut saber com és un
casino de veritat. Jo m’ho imaginava tipus pel·lícula: Homes amb pajarita i dones
amb vestit llarg prenent Martinis.

El cap de setmana passat
(aprofitant unes vacancetes), voltant per Tarragona vaig passar per davant d’un
casino i em va picar la curiositat. Vaig entrar-hi aprofitant que la intenció
era sortir a la nit i que, agafant els talons, les bambes les havia deixat a l’hotel.

Han passat tres dies i encara
estic ES-PAR-VE-RA-DA! Res de glamour, res de lentejueles, i res de Martinis. Els
individus que rondaven per les ruletes no s’assemblaven ni molt menys a en
James Bond. La majoria es tractava de gent totalment malalta. Forrada i
malalta!

Us descriuré els
tres veïns bàsics que tenia a la ruleta:

1) El que anava de
guanyador:
Un home de 50 anys amb barret de cowboy que movia fitxes de 100
euros amunt i avall fent veure que en tenia moltes. Primer em vaig quedar a
quadros, però fixant-m’hi bé en perdia moltes més comparat amb les que
guanyava. Tot i així es comportava com si fos el gran guanyador.

2) La tieta Paquita:
No he sabut com anomenar-la millor. Era una dona de més de 65 anys, arreglada
però despentinada i suada. Enganyada per l’actitud de l’home amb barret de
cowboy, posava les fitxes damunt on ell les posava. Evidentment, ella no
entenia per què mai arribava a acumular més de 100 Euros.

3) Els joves histèrics
forrats:
Aquests anaven de ruleta en ruleta apostant bitllets de 50 euros. Mentre
els llençaven sobre la taula al crit de: “¡Al impar!”, corrien cap a una altra
ruleta a llençar-hi més bitllets repetint el mateix pas. No vaig veure cap d’aquests
bitllets multiplicar-se.

Jo poc a poca anava
fent el meu petit benefici fixant-me en els últims números i amb el culet ben apretat
cada vegada que la bola estava a punt de parar-se. Finalment, vaig ser la única
que va aconseguir triplicar els euros inicials. Fins i tot va haver de venir l’amo
a demanar-me que si us plau deixés de jugar. (És broma). Només vaig aconseguir
el suficient per pagar-me un sopar ben parit i un parell de còctels. Això sí,
la teràpia per superar el trauma no me la pot pagar ningú!

Personal incompetent (…i aquests són els que em guarden els calers?)

Enfadada
Entro a Caixa Manresa:

– Hola, voldria ingressar aquest xec. És de Caixa Catalunya, però vaig
rebre una carta dient que després de la fusió podia venir aquí.
– Ehm… un segon. *soroll de tecleig*. No es pot fer.
– Coi, per què?
– Perquè és complicat.
– D’acord, i?
– Que tardaria a fer-t’ho.
– Cap problema, no tinc pressa.
– Ja… però igualment som dimarts, la transferència fins dijous no es faria i no tindries els dieners fins la setmana que ve.
– No em fan falta. Només ho vull ingressar.
– Sí, però és que no es pot fer.
– Per què?
– Per què… és molt complicat!
– Et felicito fill… Au, adéu!

Història sobre com van intentar robar-li el bolso

puntets

Aquesta història no em va passar a mi, i no m’importaria que m’hagués passat: Així podria explicar-la amb més detalls, ja que és un avís a les persones que, com jo, quan entren al cotxe deixen la bossa al seient del copilot.

De nit, i aturada en un semàfor, va veure com el vehicle  de davant feia marxa enrere per donar-li un cop intencionat. El xoc fou lleu, però un paio sospitós va baixar-ne per demanar-li disculpes tot intentant obrir la porta del copilot amb els ulls clavats a la bossa. Afortunadament, aquella porta feia dies que estava encallada i ella, veient-ne el panorama, va fer senyals a l’individu indicant-li que no hi donés importància i que podia marxar.

Quan m’ho va explicar vaig caure en que l’estratègia era perfecta: Si al cotxe li hagués passat alguna cosa, ningú es creuria que l’accident era per culpa d’algú altre reculant en un semàfor, per tant, la culpa sempre seria d’ella. Moltes vegades quan torno de nit i paro en aquell semàfor em sorprèn que no me n’hi hagin passat de pitjors. Últimament el nivell de confiança ha baixat molt a la ciutat.

És una tonteria, però aconsello passar l’ansa del bolso pel fre de mà. Evidentment, que quedi prou ample per si s’hagués d’utilitzar la palanca, però suficient  perquè si el tibessin es quedés encallat. L’altra opció es posar els segurus, però per abaixar els del meu cotxe, van tan durs que necessito jugar-me-la i, potser, marxar amb un dit trencat.

 

Pastís de Formatge (amb gust de formatge i fàcil)

Aquest és un pastís fàcil i ràpid de fer. És semblant als que venen a les fires però amb molt més gust de formatge.


Ingredients:

· 8 quesitos (dels típics Caserios, o la marca que es vulgui)
· 300g de Philadelphia
· Un iogurt
· Farina (la mida del pot del iogurt)
· Sucre (la mida del pot del iogurt)
· 3 ous
· Mig sobre de llevat Royal

Procediment:
· Escalfar el forn a 180º
· Separar els rovells de les clares
· Col·locar-ho tot (excepte les clares) en un bol i barrejar-ho amb una batedora elèctrica. No amb un pimer!
· Muntar les clares a punt de neu i afegir-les a la mescla poc a poc, sense afegir-ho tot de cop.
· Posar-ho en un motlle antiadherent
· Col·locar-ho al forn 30 minuts aprox. fins que, clavant-hi un palillo llarg (tipus pinxo) surti net.
· La decoració és opcional. Si es vol dolç s’hi pot posar melmelada.

Consells
· La durada de cocció pot variar segons el tipus de forn, del motlle o de la grandaria dels ous. L’important és que quedi torradet per sobre i que al clavar-hi el palillo no surti empastifat de pasta.

· Les clares es munten millor amb una culleradeta de sucre i amb el recipient ben fred. Estaran a punt de neu quan, al girar el recipient al revés aquestes no caiguin.

· Sempre he tingut la mania de batre 10 minuts qualsevol massa que porti ou (o rovell d’ou) perque quedi ben oxigenat. Sobretot, NO ha quedar tipus truita! S’ha d’esperar a que els  us agafin espessor.

· Deixar refredar del tot el pastís abans de desmotllar-lo. Si tot i així costés de desmotllar, passar un ganivet sense serra pel voltant del pastís per desenganxar-ne les vores.

10 coses que trobo cutres d’alguns usuaris de Facebook


xD

10 coses que trobo cutres d’alguns usuaris de Facebook i per les quals
discrepo que sigui una xarxa social on contactar amb els “amics”:


1.-
Que es posin d’imatge de perfil un primer pla de la seva cara extret de
la típica foto amb amics, on aquests apareixen retallats per la meitat.
Una de dues: O els seus amics/es són més guapos i no volen sentir-se
inferiors o és que s’avergonyeixen d’ells.   


2. Que utilitzin el seu mur per escriure missatges en segones. Sobretot, el què no s’atreveixen a dir a la cara.

3.-
Que hagin oblidat la funció dels emails i expliquin la seva vida al mur
dels altres. Això sí, sempre expliquen les coses bones. Per les les
dolentes sí que se’n recorden dels emails.


4.-
Que el diumenge sigui el dia oficial de presumir de ressaca. Que trist
que l’únic a presumir sigui d’això. I el més bo és que és mentida que en
tinguin! Però queda tan bé dir-ho, oi?


5.-
Que organitzin sopars d’amics en plan “Evento”. Algú sempre acaba
dient: “Aviseu als que no tenen Facebook”, i ningú ho acaba fent.


6.-
Que deixin comentaris tipus: “Un dia genial a un lloc xupi-guai amb els
meus amics, oi que sí?”. Ni idea, això pregunta’ls-ho a ells i no als
200 usuaris que tens agregats. Si vols fardar del què fas compra’t un
megàfon.


7.- Que pengin fotos creient que poden ser envejables per la resta.

8.- Dir obvietats: “Neva!”. “Fa calor!”.

9.-
Que presumeixin d’estar de vacances: Que si piscina, platja,
muntanya… Però si per molt que estiguin de vacances, continuen estant
davant d’una pantalla enxufats al Facebook!


10.-
El què m’agrada més es posar  coses falses a Facebook perquè m’agrada
veure com apareixen com bolets els cotilles que pràcticament ni em
saluden pel carrer demanant-me si és veritat. Qui realment sigui amic,
ja sabrà què és veritat i què no.



Aquí
dins no hi incloc els usuaris que inconscientment poden fer un
d’aquests 10 punts. Per ser cutre penso que s’han d’haver fet
expressament.

El meu nou vici: Geocaching

 

 

Fa 3 mesos que estic aficionada al
geocaching. Resumint, es tracta de
"buscar tresors", però intentaré descriure-ho millor:

Per celebrar que al maig de 2000 els Estats Units van permetre que
els receptors de GPS rebessin una señal exacta, a un americà se li va
acudir d’amagar una capsa plena d’objectes als voltants de la seva
ciutat.A l’arribar a casa va publicar-ne les coordenades a internet
afegint-hi que la gent podia agafar un objecte de la capsa, sempre i
quan en deixés un altre d’igual o major valor. Evidentment, la idea va
ser copiada i actualment hi ha un milió de capses escampades pel món.
Sense anar més lluny, a Manresa (la meva ciutat) n’hi ha més de 20.

Aquestes capses s’anomenen "cachés" (de geocaching) i poden ser de
qualsevol mida: Enormes o molt petites, ja que amagar-les a la ciutat
costa més. Als cachés més petits no hi caben regals, pero la gràcia és
que acostumen a trobar-se a llocs interessants. Durant la Fira
Modernista de Terrassa amb el roviba vam aprofitar per fer turisme i vam
trobar-ne 6 (tot i que n’hi ha molts més), descobrint llocs preciosos
de Terrassa que ingoràvem totalment que existien!

També hi ha cachés amagats a zones de muntanya. Fins i tot, per
aquelles persones que els agrada caminar, hi ha cachés amb rutes
preparades on durant la caminada has d’anar agafant pistes que t’ajuden a
trobar les coordenades finals. N’hi ha de familiars que són molt
divertides pels nens, sobretot perque al final els espera el "tresor".

A vegades trobo cachés a llocs on hi passo sovint i potser fa 3 anys
que són allà! És més, estic segura que moltes persones que llegeixin
aquest post tindran un caché a menys de 2 quilòmetres. Animo a tothom
que provi buscar-ne un, perquè quan trobes el primer no pots parar!

La pàgina web oficial del Geocaching és: http://www.geocaching.com.
Heu de registrar-vos i anar a l’apartat "Hide & seek a caché". Aquí
podeu posar-hi una adreça i un radi de marge. Us recomano prémer la
icona "map it" per veure el llistat sobre google maps.

Hort urbà

emocionada

Aquest és l’any que me n’estic sortint millor amb l’hort urbà que tinc al terrat! Els altres anys sempre començava massa tard i se m’acabava rostint la meitat de la plantació. Avui he arrencat dues pastanagues que tenia plantades des del març. En realitat és una parida, ja que si vull pastanagues només he de baixar a la fruiteria i comprar-ne un quilo a 1€, però fa il•lusió veure com les hortalisses creixen i agafen forma.

M’he tornat una especialista amb els raves. Bé, de fet no tenen massa secret. Aconsello a tothom qui vulgui introduir-se al món dels horts urbans que comenci pels raves. Només tarden tres setmanes o un mes a créixer i es poden plantar tot l’any (protegint-los en època de glaçades). Un consell : Quan les fulles del rave facin 5cm d’alt, enfonseu el dit a la terra, prop de la tija. Aconseguireu que la planta s’enfonsi un parell de centímetres, però no passa res. Si cal, repetiu-ho quan les fulles arribin als 10-15 cm. Això farà que el rave, quan comenci a agafar forma rodona, no sobresurti. Cal que estigui sempre tapat de terra  humida. Sinó, la calor me n’ha rebentat alguns.

Actualment tinc plantat blat de moro, cebes, cogombres, cogollos, enciams, escarola, pastanaga, raves i pimientos de padrón, que ja veurem si unos pican, e outros non. També tinc 5 maduixeres que són les més agraïdes, ja que cada dia em dónen quatre maduixes per berenar a la tarda 😀

S’han posat molt de moda una espècie de taules on crear un petit hortet. Penso que a part de ser una pijada cara ocupa molt espai. Tinc comprovat que, per increïble que sembli, moltes hortalisses poden créixer perfectament en ampolles de plàstic de litre i mig tallades per la part superior. Utilitzo una capsa de plàstic (dels xinos, per 5€) de 60x40cm on una mica atapeides m’hi caben 16 ampolles. És útil per moure-les totes de cop, però sobretot per regar-les per immersió. És a dir, tenint en compte que les ampolles estan foradades per sota i que les arrels créixen cap aball, omplint la capsa amb un pam d’aigua les ampolles xuclen l’aigua per la part inferior, allà on hi ha les arrels (sempre i quan les plantes estiguin crescudetes). Si la llavor encara ha de sortir és millor regar una miqueta per sobre i prou.

Animo a tothom a provar-ho. Fins i tot, potser algú ja hi té experiència i als comentaris pot explicar-nos els seus propis consells.

El meu nou portàtil :)

emocionada

 

Escric des del meu nou portàtil! “I què?”, pensareu. En realitat m’ha fet força mal a la butxaca, però era necessari. El portàtil que utilitzava fins ara era una autèntica tortura per a les orelles! Només engegar-lo se sent un xiulet constant: “Piiiiiiiiiiiiiii!”. Com que la reparació tampoc és barata, he preferit gastar-me’ls amb un bon tros d’ordinador! Core i3, 4gb de ram, ati, 1gb de ram per a vídeo… Tot el necessari per aguantar les noves versions d’Adobe o… jugar als Sims 3!!!

Des de fa uns mesos que rebo força projectes tipus freelance, i això suposa aguantar la pesadilla del pito trinxant neurones. Per tant, quan acabo de fer les hores des de casa, em queden pocs ànims per continuar amb l’ordinador engegat perforant-me els timpans.

Tot i haver perdut el costum de deixar l’ordindor engegat després de treballar, fa temps que tinc idees de posts per escriure, així que  a veure si el silenci del nou pepino-portàtil m’anima a gastar uns minutets més per escriure al blog, encara que siguin quatre línies.